Durant les presentacions del llibre “Caramels de menta” vaig
optar per explicar el procés de creació de la novel·la, des dels inicis fins a
disposar del llibre físic per poder-lo fullejar. Es tracta del meu procés
personal, el que he seguit en la confecció de les quatre narracions llargues
que he aconseguit publicar i que desitjo compartir amb aquells de vosaltres que
vulgueu tafanejar una mica en la meva modesta producció literària.
La primera idea segurament em va venir al cap motivada per
la necessitat de parlar del tracte als
avis, conscient que aquesta societat comença a presentar símptomes de malaltia
en permetre que fins i tot els animals de companyia arribin a ser tractats amb
més amor que la gent gran, a qui s’acostuma a arraconar en residències que
sempre m’han semblat una mica decadents. L’objectiu del relat seria mostrar una
relació plena de tendresa entre una àvia i una néta, que aportés un enriquiment
mutu. I de sobte va aparèixer el títol:
“Caramels de menta”, que esdevindria el nexe físic i simbòlic de la relació
entre les dues protagonistes.
Tenia clars els dos personatges centrals i els havia de
situar dins una família. Vaig optar per una de poc tradicional, amb els pares
separats i tots dos amb nova parella. Aquest extrem m’aportava elements més
interessants per a una trama que havia de desenvolupar-se dins l’èpica
quotidiana d’una preadolescent.
La trama s’havia de desenvolupar partint dels fets habituals
de la dinàmica familiar i es complementaria amb altres referits a la vida escolar
de la protagonista. La combinació dels dos ambients podria proporcionar prou
varietat de situacions com per fer el relat atractiu sense haver-hi
d’incorporar elements extraordinaris a fi de captar l’atenció dels lectors. Em
limitaria a ser fidel al meu estil i treballar l’estructura narrativa
incorporant-hi textos de tipologia diversa (monòlegs, correus electrònics,
xats...) i alternant-hi el punt de vista narratiu, no amb la voluntat de
dificultar la lectura, sinó amb la intenció que pogués aprofitar-se amb
funcions didàctiques. La meva primera professió, i la que em permet viure
dignament, és la de mestre; i aquesta realitat no deixa de fer-se palesa en
tota la meva producció literària. Segurament aquest fet també provoca que el
relat fugi del maniqueisme simplista a
què sovint s’aboquen els relats infantils en què els bons són sempre bons i els
dolents són sempre molt dolents. Qui creu en la capacitat de millora de les
persones ha d’allunyar-se d’aquestes convencions que tan poc aporten a la
formació personal dels nois i noies que el dia de demà hauran de lluitar per
millorar un món que els deixarem en força mal estat.
Així s’anirien desgranant tot un seguit de temes que es
podrien aprofitar per a obrir debats a classe i fer les oportunes reflexions
amb els nois i noies futurs lectors de la novel·la. Es tracten els efectes de
la malaltia en les relacions entre persones, la diversitat d’estructures
familiars, les relacions entre iguals en el treball de grup, la importància de
la literatura popular (hi incorporo una rondalla), l’evolució de l’escola, les
relacions intergeneracionals, i fins i tot s’hi ensuma la flaire del primer
amor preadolescent.
Sóc dels qui creuen que la literatura infantil i juvenil ha
d’aportar elements de reflexió, possibilitats de debat, plantejament de dilemes
morals, missatges ètics, en definitiva. No només imaginació, creativitat,
aventura i diversió, com sembla que s’estila darrerament. Segurament vaig
contracorrent, però no renuncio a les meves conviccions.
El relat s’acabaria de confegir en un paratge idíl·lic: la
platja de Binibèquer a Menorca. Assegut
en una taula d’una guingueta davant de l’ordinador, amb els ulls plens de blau
de mar i cel, vaig anar desgranant els darrers capítols del llibre. Segurament
aquest privilegiat taller creatiu va influir en la tendresa i sensibilitat amb
què he volgut bastir la història de la Laia i la seva besàvia Maria. No sé si
me n’he acabat de sortir, però almenys hi he posat aquesta voluntat.
I un cop enllestit el relat, la Dolo, la meva companya i
fidel crítica de primera instància, m’hi donava un cop d’ull i m’assenyalava
tots els detalls que hauria de polir. S’ha especialitzat en trobar en la meva
redacció totes les repeticions de mots que jo deixo escapar, però també em
parla de situacions que troba poc creïbles, em posa interrogants, em planteja
dubtes... És d’agrair tenir a prop una persona com ella, amb tants anys
d’experiència com a mestra de primària, perquè sol tenir molt bon criteri i
coneix a bastament els nois i noies de l’edat a la qual va destinat aquest
llibre.
Fetes les oportunes i imprescindibles correccions,
rectificacions i modificacions, donava el text per enllestit i començava el via
crucis de les editorials. No és fàcil trobar qui t’editi un llibre, encara que
ja en portis uns quants de publicats com és el meu cas. Us estalviaré detalls i
aniré de dret a la meva descoberta sorprenent: Stonberg editorial. No es tracta
d’una editorial com les que havia trobat fins aquell moment, i creieu-me que he
tingut tractes amb unes quantes; jo la defineixo més aviat com una oenagé amb
voluntat de donar suport a projectes literaris de persones que encara no s’han
fet un nom i que són poc tingudes en compte en el mercat editorial. És d’agrair
que hi hagi algú que cregui en la teva proposta i et doni un cop de mà.
No va ser gens difícil arribar a un acord. Ens vam trobar a
la Plaça del Mercadal del Vic i vam segellar un pacte oral com els d’abans, els
de pagès, amb el testimoni de “El Merma” que ens mirava entre sorprès i un punt
incrèdul des de la base de granit on el van instal·lar fa una colla d’anys.
A partir d’aquí, només calia afegir-hi la cirereta que completés
el pastís: les il·lustracions. L’Eduard Pinyol es va avenir a aportar-hi el seu
art i, meticulós i respectuós com és (les converses via correu electrònic van
arribar tractar el tema de l’hora que havia de marcar el rellotge que apareixia
en algunes imatges), va aconseguir afegir un contingut gràfic que m’encanta:
net, sensible, original...
I vet aquí que un dia va arribar a casa un paquet de
Stonberg que contenia els primers exemplars. Amb la mateixa il·lusió que un
infant obrint un regal, vaig afanyar-me a comprovar el seu contingut. La màgia
del llibre físic a les mans és indescriptible: el tacte, l’olor, el soroll en
passar les pàgines... Amb aquest ja en porto vuit, i cada vegada tinc la
mateixa sensació: un goig immens que compensa amb escreix el munt d’hores
dedicades a la pacient i engrescadora tasca d’escriure una novel·la.
Només desitjo que amb la seva lectura en gaudiu la meitat del
que ho he fet jo escrivint-la.
També us pot interessar accedir al blog de l'editorial Stonberg.
Cliqueu aquí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada