PROCÉS CREATIU

Durant les presentacions del llibre “Caramels de menta” vaig optar per explicar el procés de creació de la novel·la, des dels inicis fins a disposar del llibre físic per poder-lo fullejar. Es tracta del meu procés personal, el que he seguit en la confecció de les quatre narracions llargues que he aconseguit publicar i que desitjo compartir amb aquells de vosaltres que vulgueu tafanejar una mica en la meva modesta producció literària.
La primera idea segurament em va venir al cap motivada per la necessitat de parlar del  tracte als avis, conscient que aquesta societat comença a presentar símptomes de malaltia en permetre que fins i tot els animals de companyia arribin a ser tractats amb més amor que la gent gran, a qui s’acostuma a arraconar en residències que sempre m’han semblat una mica decadents. L’objectiu del relat seria mostrar una relació plena de tendresa entre una àvia i una néta, que aportés un enriquiment mutu. I de sobte va aparèixer el títol: “Caramels de menta”, que esdevindria el nexe físic i simbòlic de la relació entre les dues protagonistes.
Tenia clars els dos personatges centrals i els havia de situar dins una família. Vaig optar per una de poc tradicional, amb els pares separats i tots dos amb nova parella. Aquest extrem m’aportava elements més interessants per a una trama que havia de desenvolupar-se dins l’èpica quotidiana d’una preadolescent.
La trama s’havia de desenvolupar partint dels fets habituals de la dinàmica familiar i es complementaria amb altres referits a la vida escolar de la protagonista. La combinació dels dos ambients podria proporcionar prou varietat de situacions com per fer el relat atractiu sense haver-hi d’incorporar elements extraordinaris a fi de captar l’atenció dels lectors. Em limitaria a ser fidel al meu estil i treballar l’estructura narrativa incorporant-hi textos de tipologia diversa (monòlegs, correus electrònics, xats...) i alternant-hi el punt de vista narratiu, no amb la voluntat de dificultar la lectura, sinó amb la intenció que pogués aprofitar-se amb funcions didàctiques. La meva primera professió, i la que em permet viure dignament, és la de mestre; i aquesta realitat no deixa de fer-se palesa en tota la meva producció literària. Segurament aquest fet també provoca que el relat fugi del maniqueisme  simplista a què sovint s’aboquen els relats infantils en què els bons són sempre bons i els dolents són sempre molt dolents. Qui creu en la capacitat de millora de les persones ha d’allunyar-se d’aquestes convencions que tan poc aporten a la formació personal dels nois i noies que el dia de demà hauran de lluitar per millorar un món que els deixarem en força mal estat.
Així s’anirien desgranant tot un seguit de temes que es podrien aprofitar per a obrir debats a classe i fer les oportunes reflexions amb els nois i noies futurs lectors de la novel·la. Es tracten els efectes de la malaltia en les relacions entre persones, la diversitat d’estructures familiars, les relacions entre iguals en el treball de grup, la importància de la literatura popular (hi incorporo una rondalla), l’evolució de l’escola, les relacions intergeneracionals, i fins i tot s’hi ensuma la flaire del primer amor preadolescent.
Sóc dels qui creuen que la literatura infantil i juvenil ha d’aportar elements de reflexió, possibilitats de debat, plantejament de dilemes morals, missatges ètics, en definitiva. No només imaginació, creativitat, aventura i diversió, com sembla que s’estila darrerament. Segurament vaig contracorrent, però no renuncio a les meves conviccions.
El relat s’acabaria de confegir en un paratge idíl·lic: la platja de Binibèquer  a Menorca. Assegut en una taula d’una guingueta davant de l’ordinador, amb els ulls plens de blau de mar i cel, vaig anar desgranant els darrers capítols del llibre. Segurament aquest privilegiat taller creatiu va influir en la tendresa i sensibilitat amb què he volgut bastir la història de la Laia i la seva besàvia Maria. No sé si me n’he acabat de sortir, però almenys hi he posat aquesta voluntat.
I un cop enllestit el relat, la Dolo, la meva companya i fidel crítica de primera instància, m’hi donava un cop d’ull i m’assenyalava tots els detalls que hauria de polir. S’ha especialitzat en trobar en la meva redacció totes les repeticions de mots que jo deixo escapar, però també em parla de situacions que troba poc creïbles, em posa interrogants, em planteja dubtes... És d’agrair tenir a prop una persona com ella, amb tants anys d’experiència com a mestra de primària, perquè sol tenir molt bon criteri i coneix a bastament els nois i noies de l’edat a la qual va destinat aquest llibre.
Fetes les oportunes i imprescindibles correccions, rectificacions i modificacions, donava el text per enllestit i començava el via crucis de les editorials. No és fàcil trobar qui t’editi un llibre, encara que ja en portis uns quants de publicats com és el meu cas. Us estalviaré detalls i aniré de dret a la meva descoberta sorprenent: Stonberg editorial. No es tracta d’una editorial com les que havia trobat fins aquell moment, i creieu-me que he tingut tractes amb unes quantes; jo la defineixo més aviat com una oenagé amb voluntat de donar suport a projectes literaris de persones que encara no s’han fet un nom i que són poc tingudes en compte en el mercat editorial. És d’agrair que hi hagi algú que cregui en la teva proposta i et doni un cop de mà.
No va ser gens difícil arribar a un acord. Ens vam trobar a la Plaça del Mercadal del Vic i vam segellar un pacte oral com els d’abans, els de pagès, amb el testimoni de “El Merma” que ens mirava entre sorprès i un punt incrèdul des de la base de granit on el van instal·lar fa una colla d’anys.
A partir d’aquí, només calia afegir-hi la cirereta que completés el pastís: les il·lustracions. L’Eduard Pinyol es va avenir a aportar-hi el seu art i, meticulós i respectuós com és (les converses via correu electrònic van arribar tractar el tema de l’hora que havia de marcar el rellotge que apareixia en algunes imatges), va aconseguir afegir un contingut gràfic que m’encanta: net, sensible, original...
I vet aquí que un dia va arribar a casa un paquet de Stonberg que contenia els primers exemplars. Amb la mateixa il·lusió que un infant obrint un regal, vaig afanyar-me a comprovar el seu contingut. La màgia del llibre físic a les mans és indescriptible: el tacte, l’olor, el soroll en passar les pàgines... Amb aquest ja en porto vuit, i cada vegada tinc la mateixa sensació: un goig immens que compensa amb escreix el munt d’hores dedicades a la pacient i engrescadora tasca d’escriure una novel·la.
Només desitjo que amb la seva lectura en gaudiu la meitat del que ho he fet jo escrivint-la.  



També us pot interessar accedir al blog de l'editorial Stonberg. 

Cliqueu aquí



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada